Pregunta para Parlamento de Catalunya

Avui vivim en una Espanya mestissa i diversa. Quan hi haurà una representació racial i ètnica més àmplia als mitjans de comunicació i a l'educació?

32 personas la han apoyado
32 de500 Apoyos
Jorge Trujillo Pregunta de Jorge Trujillo

Hola! Em dic Jorge Trujillo, tinc 34 anys. Als 90 la meva mare va emigrar de Colòmbia i el 1998, els meus germans i jo ja vivíem al país que ens va veure créixer, Espanya. Vaig créixer i em vaig formar entre Astúries i Barcelona i ara visc a Berlín, on sóc encarregat de comunicació a una productora audiovisual. També he dirigit i escrit curtmetratges, i des de fa algun temps he vinculat la meva feina amb un tema fonamental a la meva vida: la migració i la seva descendència.



Tot i que vaig créixer a Espanya, de nen i adolescent sempre vaig tenir la seguretat que jo era colombià. Tot i això, una frase de l'escriptor Max Aub, un home migrant, em va fer reflexionar sobre molts aspectes de la meva vida: "Un és d'on fa la secundària". Aquestes reflexions van coincidir amb el meu moment de viatjar de Barcelona a Berlín, on visc des de l'estiu del 2018. I llavors vaig arribar a la conclusió que en realitat jo no havia migrat als 10 anys, sinó que ho estava fent en aquell moment.

Així vaig arribar a una etapa en la meva vida per la qual també passen altres fills i néts d'immigrants de la meva mateixa generació: tenim una mena de conflicte d'identitat, no acabem de ser completament catalans, asturians o espanyols, però tampoc som ja dels països on vam néixer. Això ho vaig sentir quan vaig anar a la universitat i vaig compartir amb colombians que havien anat a estudiar-hi: ja no vaig estar segur de ser colombià com ho pensava fins aleshores. No compartia el seu imaginari col·lectiu. I ara, a Berlín, trobo a faltar Catalunya, Astúries, Espanya..., on hi ha la meva família i els meus amics, i no Colòmbia.

Jo vaig arribar a Espanya el 1998, una època en què el país no es caracteritzava per rebre tants migrants com ara. De fet, la tendència històrica era l'oposada feia dècades. Han passat més o menys 30 anys en què la meva generació ha crescut sense referents culturals. Encara que a poc a poc van començar a aparèixer representacions als mitjans de comunicació i al cinema del tipus “la dona llatinoamericana és la que cuida”, “la dona asiàtica és la que atén el basar xinès”, “el moro és el que ven drogues”, però aquests són rols estereotipats que no representen la realitat de l'Espanya d'avui, on hi ha espanyols amb tota mena de trets i races a qualsevol professió: metges, professors, advocats, polítics…



Crec que la meva generació serà l'encarregada de donar veu a les representacions culturals noves. Espanya és un país plurilingüe i a més, avui dia, és un país multiracial. Els nens i els adolescents haurien de créixer amb referents als mitjans i a la cultura que reflecteixin el que és aquest país actualment, on podem veure referents, encara que de vegades qüestionats pels seus trets, com els esportistes com Ray Zapata i Ana Peleteiro, que van guanyar medalles als Jocs Olímpics, o com una cantant com Chanel, d'origen cubà, representant Espanya a Eurovisió.

Per això cal que des de les autoritats s'impulsi una nova representació, que doni compte de la diversitat racial d'Espanya, als mitjans de comunicació, a la cultura i a l'educació. Que els llibres de text dels alumnes de les escoles parlin del que és Espanya al 2022, amb tot el mestissatge de cultures i races històriques de la península Ibèrica. Per això llanço aquesta campanya a Osoigo. Si aconseguim 500 firmes, aquesta iniciativa serà presentada als polítics del Parlament de Catalunya perquè donin una resposta. Gràcies!

 

***

 

Hoy en día vivimos en una España mestiza y diversa. ¿Cuándo habrá una representación racial y étnica más amplia en los medios de comunicación y en la educación?

¡Hola! Me llamo Jorge Trujillo, tengo 34 años. En los 90 mi madre emigró de Colombia y en 1998, mis hermanos y yo ya vivíamos en el país que nos vio crecer, España. Crecí y me formé entre Asturias y Barcelona y ahora vivo en Berlín, donde soy encargado de comunicación de una productora audiovisual. También he dirigido y escrito cortometrajes, y desde hace algún tiempo he vinculado mi trabajo con un tema fundamental en mi vida: la migración y su descendencia.

A pesar de que crecí en España, de niño y adolescente siempre tuve la seguridad de que yo era colombiano. Sin embargo, una frase del escritor Max Aub, un hombre migrante, me hizo reflexionar sobre muchos aspectos de mi vida: "Uno es de donde hace la secundaria". Esas reflexiones coincidieron con mi momento de viajar de Barcelona a Berlín, donde vivo desde el verano del 2018. Y entonces llegué a la conclusión de que en realidad yo no había migrado a los 10 años, sino que lo estaba haciendo en ese momento.

Así llegué a una etapa en mi vida por la que también pasan otros hijos y nietos de inmigrantes de mi misma generación: tenemos una especie de conflicto de identidad, no terminamos de ser completamente de España, pero tampoco somos ya de los países en los que nacimos. Eso lo sentí cuando fui a la universidad y compartí con colombianos que habían ido a estudiar allí: ya no estuve seguro de ser colombiano como lo pensaba hasta entonces. No compartía su imaginario colectivo. Y ahora, en Berlín, echo de menos España, donde están mi familia y mis amigos, y no Colombia.

Yo llegué a España en 1998, una época en la que el país no se caracterizaba por recibir a tantos migrantes como ahora. De hecho, la tendencia histórica era la opuesta décadas atrás. Han pasado más o menos 30 años en los que mi generación ha crecido sin referentes culturales. Aunque poco a poco empezaron a aparecer representaciones en los medios de comunicación del tipo “la mujer latinoamericana es la que cuida”, “la mujer asiática es la que atiende el bazar chino”, “el moro es el que vende drogas”, pero estos son roles estereotipados que no representan la realidad de la España de hoy, donde hay españoles con todo tipo de rasgos y razas en cualquier profesión: médicos, profesores, abogados, políticos…

Creo que mi generación será la encargada de dar voz a las nuevas representaciones culturales. España es un país plurilingüe y además, hoy en día, es un país multirracial. Los niños y los adolescentes deberían crecer con referentes en los medios y en la cultura que reflejen lo que es este país actualmente, donde podemos ver referentes, aunque a veces cuestionados por sus rasgos, como los deportistas como Ray Zapata y Ana Peleteiro, que ganaron medallas en los Juegos Olímpicos, o como una cantante como Chanel, de origen cubano, representando a España en Eurovisión.

Para eso es necesario que desde las autoridades se impulse una nueva representación, que dé cuenta de la diversidad racial de España, en los medios de comunicación, en la cultura y en la educación. Que los libros de texto de los alumnos de los colegios hablen de lo que es España en 2022, con todo el mestizaje de culturas y razas históricas de la península Ibérica. Por eso lanzo esta campaña en Osoigo. Si conseguimos 500 firmas, esta iniciativa será presentada a los políticos del Parlament de Catalunya para que den una respuesta. ¡Gracias!

32 personas la han apoyado
32 de500 Apoyos