Bon dia, me dic Llorenç i sóc de Càlig, un poble de 1.961 habitants censats a la comarca del Baix Maestrat (Territori Sénia/Castelló). Sóc una persona agènere, però no vaig consolidar-me com a tal fins fa només un any i mig, quan ja en portava uns quants vivint a Catalunya.

Com li passa a la majoria de persones LGBTI+ a les poblacions rurals, mai vaig arribar a sentir-me identificat amb el teixit associatiu del meu poble. Tampoc vaig tenir cap referent ni espai de seguretat que m’acompanyara i m'ajudara a conéixer-me quan era xicotet. Tot açò, sumat a l’assetjament escolar que vaig patir, va fer que tinguera una infància i adolescència difícil.

No fou fins als 20 anys, quan vaig anar a viure a Catalunya, que vaig començar a conéixer persones i col·lectius LGBTI+, i aleshores descobrir un món del qual mai me n'havien parlat. Vaig estar-m'hi dos anys i mig vivint a Cerdanyola (Vallès Occidental, Barcelona), i després vaig anar-me'n a viure a Manresa (Bages, Barcelona). Allà vaig forjar conjuntament a altres persones del Bages el col·lectiu: L'Aldarull, un col·lectiu LGBTI+ crític. I gràcies al seu caliu, finalment vaig poder refermar-me tal com sóc, una persona agènere.

En este sentit, no puc considerar-me una persona trans* del Baix Maestrat, ja que el meu alliberament fou al Bages. El procés de transició està essent lent, però és normal, tenint en compte que no vaig tenir referents fins als 23 anys.

És veritat que al País Valencià hi ha Orienta, l'oficina integral LGBTI+ de la Generalitat Valenciana, i també hi ha associacions LGBTI+. Este servei i les entitats ajuden a persones pertanyents al col·lectiu, tant adults com infants i a les seues famílies. La manera d'ajudar-los és informant-los-hi i mostrant-los-hi les eines necessàries perquè s'hi done un desenvolupament salutífer i lliure d'odi LGBTI+. També s'inserixen en l'àmbit social mitjançant xarrades a escoles, fent cursos contra els delictes d'odi LGBTI+ i actes variats per a visibilitzar la diversitat sexual i de gènere.

El problema és que tant Orienta com les associacions LGBTI+ treballen en un marc provincial, amb oficines només a Castelló, València i Alacant. A poblacions més perifèriques com Càlig, que està a una hora de Castelló, estos serveis no arriben (tenim més a prop el SAI d'Amposta, 38 minuts, Catalunya, que no pas l'Orienta de Castelló ciutat, una hora). Raó per la qual les persones LGBTI+ de les ruralitats, on ja de per si és més difícil tenir referents i generar espais de seguretat, quedem més desemparades.

En canvi, a Catalunya, en lloc de treballar per províncies, ho fan per comarques, de manera que és molt més fàcil que les persones LGBTI+ de les poblacions rurals tinguen accés a eines i informació. Si per exemple hi haguera una oficina o un servei a Vinaròs, capital del Baix Maestrat, moltes més persones i famílies LGBTI+ podrien tenir accés a un acompanyament i una orientació, a més de treballar el fet de generar teixit associatiu i espais de seguretat LGBTI+ a la comarca.

És per això que vullc adreçar-me als membres de les Corts Valencianes, ja que sóc del País Valencià i són els meus representants en esta cambra, per tal que es treballe la realitat LGBTI+ a escala comarcal i no provincial, fent que el servei arribe a les ruralitats.

Recordo que els meus pares anaven molt perduts quan jo era xicotet. No tenien cap referent, acompanyament ni informació que els orientara per saber com ajudar-me a conéixer-me i ser. Espero que esta campanya puga contribuir al fet que açò no li succeïsca a més infants i adolescents LGBTI+.