Hola, soc la Joana Massó, tinc 23 anys, visc a Vilanova i la Geltrú i tinc AME (Atròfia Muscular Espinal). Aquest és el motiu pel qual des dels 5 anys vaig en cadira de rodes. Quan era més petita no era tan conscient de la falta d'accessibilitat que patim les persones del col·lectiu. Però amb el pas dels anys m'he adonat que aquests drets que tot ciutadà ha de tenir, nosaltres no els tenim.

L'accessibilitat abasta el fet de poder-se moure per la ciutat amb naturalitat. Però nosaltres no podem pujar a certes voreres perquè no tenen rampa, també perquè són massa estretes i les nostres cadires no hi caben, no podem entrar a espais públics com botigues, locals o restaurants... Hi ha una gran barrera arquitectònica per totes aquelles persones que anem en cadira de rodes. També és molt complicat l'accés a les platges perquè les passarel·les mai arriben fins al final. Per tant, ens han de dur en braços i es converteix en un aspecte molt complicat.

Des del 2008 hi ha una normativa que indica que qualsevol reforma arquitectònica o adaptació de l'espai públic que es realitza, té l'obligació de ser mínimament accessible. Però durant el meu dia a dia no veig aquesta adaptació, que es justifica dient que no hi ha prou pressupost. Lluitar sola contra tot això és molt difícil, per això el col·lectiu necessitem el suport per part de les institucions i així poder deixar de sentir-nos condicionats en el nostre dia a dia.

És fonamental que es doni suport a la inclusió a la societat i no que ens posin més impediments del que ja tenim. Per això és important que des del Parlament de Catalunya i des dels diferents ajuntaments s'inverteixi per una adaptació real de les ciutats. Aquesta adaptació és crucial pel nostre desenvolupament al dia a dia i per no haver de dependre de terceres persones. Hi ha molts recursos per poder adaptar les ciutats i és hora de posar-los en pràctica.

------

Soy Joana Massó y llevo en silla de ruedas desde los 5 años. ¡Firma porque las ciudades tengan un mínimo de accesibilidad para que las personas en silla de ruedas dejemos de estar condicionados!

Hola, soy Joana Massó, tengo 23 años, vivo en Vilanova i la Geltrú y tengo AME (atrofia muscular espinal), por lo que llevo en silla de ruedas desde los 5 años. Cuando era más pequeña no era tan consciente de la falta de accesibilidad que sufrimos las personas del colectivo. Pero con el paso de los años me he dado cuenta de que esos derechos que todo ciudadano debe tener, nosotros no los tenemos. 

La accesibilidad abarca el poder moverse por la ciudad con naturalidad. Pero nosotros no podemos subir a ciertas aceras porque no tienen rampa, también porque son demasiado estrechas y nuestras sillas no caben, no podemos entrar a espacios públicos como tiendas, locales o restaurantes... Hay una gran barrera arquitectónica para todas aquellas personas que vamos en silla de ruedas. También es muy complicado el acceso a las playas porque las pasarelas nunca llegan hasta el final, por lo que nos tienen que llevar en brazos y se convierte en algo muy complicado. 

Desde el 2008 hay una normativa que indica que cualquier reforma arquitectónica o adaptación del espacio público que se realice, tiene obligación de ser mínimamente accesible. Pero en mi día a día no veo esa adaptación, la cual se justifica diciendo que no hay presupuesto suficiente. Luchar sola contra todo esto es muy difícil, por eso el colectivo necesitamos soporte por parte de las instituciones y así poder dejar de sentirnos condicionados en nuestro día a día. 

Es fundamental que se apoye la inclusión en la sociedad y no que nos pongan más palos en las ruedas de los que ya tenemos. Por eso es importante que desde el Parlamento de Cataluña y desde los diferentes ayuntamientos se invierta por una adaptación real de las ciudades. Esta adaptación es importante para nuestro desarrollo en el día a día y para no tener que depender de terceras personas. Hay muchos recursos para poder adaptar las ciudades y es hora de ponerlos en práctica.